Una big band d’arrels

Per Sergi Vergés

L’agost de 2015 me’n vaig anar a viure a Arsèguel, al Baridà, amb la idea de Rufaca al cap. La idea rebia aleshores el nom genèric de “Projecte Cadí” i havia nascut de les meves classes amb l’Ivan Garriga els tres anys anteriors al Superior del Liceu. La idea seminal consistia a portar a la formació de big band estàndard la música tradicional del Pirineu, i ja vaig sospitar que no seria un projecte qualsevol: seria el meu primer projecte personal, l’estiu que feia 50 i després de dues dècades llargues d’escriure per encàrrec música per a big band. No vaig saber calibrar, però, la magnitud del viatge que estava a punt d’encetar: amb quina força aquestes tonades s’introduirien a la meva vida, els centenars de quilòmetres que passejaria per la comarca amb elles al cap, o els que faria en cercles al menjador de casa, com una fera engabiada, al caliu de la llar de foc. La inspiració, en cas d’existir, no és més que compulsió, ja ho deia bé Gil de Biedma. No vaig calibrar el munt de dies de frustració absoluta ni els dies (menys) d’eufòria gairebé estupefaent; els llibres, discos i concerts amb què em nodriria i, sobretot, els paisatges i les persones que havien d’arribar i que ara em conformen per sempre.

El resultat del viatge gairebé homèric és el que ara teniu a les mans. Tot sentint-lo, penso, com Cortázar, que aquests arranjaments mereixen estar plegats perquè del desencant de cadascun d’ells va créixer la voluntat del següent. I també penso en aquell home de qui parlava Borges, que es proposa la tasca de dibuixar el món i un dia descobreix que aquell pacient laberint de línies traça la imatge de la seva cara. Reconec la meva cara en tota aquesta música: els meus referents, les meves obsessions, les coses que m’enamoren. No sé si tot plegat és jazz o és folk, la taxonomia musical m’interessa més aviat poc: és només un punt de vista sobre el món musical que ara m’envolta, una mirada subjectiva però apassionada. Em passo la vida ensenyant que la passió és l’única aproximació honesta al meu ofici, i que tota la que hi aboques acaba impregnant la música i, d’una manera o altra, aconsegueix transmetre’s. Espero no anar errat i que aquest disc aboni la meva tesi.